septiembre 18, 2014

¿Qué sabemos y qué se puede hacer para mejorar el rendimiento del sistema de salud?

Con esta pregunta empieza el informe “Geographic Variations in Health Care, publicado por la OCDE hace unos días en focus on health. El tema de la variabilidad geográfica, en lo concerniente a la provisión y resultados de los sistemas de salud, en este informe sirve de acicate para proponer acciones orientadas a la mejora de esta situación, a partir del análisis de procesos específicos. El informe tiene 416 páginas y cuesta 94€ en versión E-book, aunque se puede leer en su versión online free.

En el estudio se analizan datos hospitalarios de 13 países (centros públicos en el caso español) del año 2011. Os resumo aquí el posicionamiento de España en tres de las dimensiones analizadas, sus argumentos comparativos de contexto, y la interpretación del coeficiente de variación de los resultados que se asocia directamente a una mayor dispersión interna alrededor de la media, es decir, a mayor variabilidad.

En España, la tasa estandarizada poblacional de ingresos médicos en un hospital, es de las más bajas, con una variabilidad interna intermedia (Fig. 1). La diferente oferta de camas hospitalarias, la disponibilidad y calidad de la Atención Primaria, la tasa de ingresos potencialmente evitables, el nivel socio económico y el índice rural/urbano, son algunos de los argumentos que se utilizan para explicar los resultados de algunos países.

  

En prótesis de rodilla, España tiene una tasa poblacional estandarizada de las más bajas, aunque el índice de variabilidad interna es de los más altos. Las variaciones se argumentan, más que por otros factores de necesidades clínicas, por la propia indicación y/o por la demanda. Por lo tanto la adecuación y el acceso a dicho tratamiento pueden estar comprometidos en algunas comunidades… mucho para unos, en exceso, y poco para otros, por razón de lugar de residencia o por el centro/profesional que te toca.

La tasa de cesáreas en España no es comparable con el resto de países en este informe, teniendo en cuenta que sólo se han aportado datos de centros públicos. Aun así, de nuevo la variabilidad es de las más elevadas, observando comunidades con una tasa poblacional estandarizada de cesáreas de más del doble que en otras. La oferta y la demanda en este caso han demostrado tener una relación directa con estas diferencias.

En cualquiera de los casos analizados, las actuaciones o las políticas sanitarias se recomienda que sean transparentes con la información pública, acerca de las variaciones geográficas en los cuidados de la salud, en España la publicación de referencia al respecto es el Atlas VPM.
Así mismo es también recomendable que se marquen objetivos regionales, con un seguimiento y una evaluación de resultados sistemáticos.

En el informe se comentan algunas experiencias publicadas en relación con la disponibilidad de información para el análisis de benchmarking entre territorios, la transparencia de resultados con los proveedores de salud, los pactos de objetivos, la necesidad de implantar metodologías para hacer evaluaciones rigurosas y sistemáticas ...

… quizás ciertos incentivos (o desincentivos) financieros … la reingeniería de tarifas … e incluso algunas expectativas acerca de la posibilidad de relacionar retribuciones al rendimiento.


agosto 19, 2014

Eficiència en hospitals públics vs. augment d’activitat en privats (EESRI 2012)

L’Estadística d’Establiments Sanitaris amb Règim d’Internament (EESRI) va ser implantada per l’Ordre de la Presidència del Govern espanyol al 1973 per recollir informació sobre l’estructura, la dotació i l’activitat dels hospitals espanyols. És d’obligat compliment, amb una periodicitat anual, i des de l’any 1980 és el Departament de Salut qui directament la realitza als hospitals de Catalunya.

El juliol passat s’ha publicat l’informe: Estadística dels centres hospitalaris de Catalunya, 2012: resum de resultats, del qual se’n poden despendre alguns titulars interessants. 

En relació amb l’any anterior, en el 2012 s’observà una disminució global del nombre de llits, principalment de llits d’aguts i psiquiàtrics. En repassar l’informe de l’any anterior, ja es va observar que al 2011, en relació amb l’any 2010, també va haver una similar disminució del nombre de llits, principalment d’aguts, amb una tendència constant de reducció del rati per habitant en els darrers 20 anys (Fig. 9).



Al 2012 el personal hospitalari ajustat a 40 hores disminuí globalment, principalment per la reducció en els hospitals d’aguts públics. Idèntica frase es troba a l’informe del 2011 en comparació amb el 2010, tot i que amb més transfons... qui no recorda l’inici de les “retallades”?

Als hospitals d’aguts públics al 2012 es va produir un increment d’altes, d’intervencions quirúrgiques i de sessions d’hospital de dia. Això és encara més significatiu en mirar el gràfic evolutiu 1992-2012 (Fig. 10) ja que es trencà la tendència de reducció d’altes d’aguts iniciada al 2001.
 

Tant al 2012 com al 2011, l’estada mitjana es va escurçar als hospitals d’aguts públics. Portem anys amb aquesta bona tendència. A més al 2012 l’ocupació es va mantenir i va augmentar més la rotació respecte al 2011 (Fig. 12). Evidentment això té relació amb l’increment d’altes observat al 2012, tot i els menors recursos.


Pel que fa al rati d’Unitats de Mesura d’Activitat (UMA) per personal sanitari ajustat a 40 hores, al 2012 va augmentar en els hospitals públics. També ho va fer al 2011 respecte del 2010. És allò de “fer més amb menys”. Globalment hi ha hagut un clar augment de la productivitat.

Al 2012 els hospitals d’aguts públics, respecte del nombre de llits funcionants, va augmentar el rati d’ingressos econòmics i va disminuir lleugerament el de despeses. En relació amb l’activitat estandarditzada per UMA hi va haver un lleuger augmentat de l’eficiència, millorant significativament el resultat econòmic global. Tot i que el balanç continua negatiu, va millorar significativament, tendència que ja es va veure al 2011.

En la comparativa amb les dades de l’any 2011 dels hospitals d’aguts públics de la resta de comunitats autònomes espanyoles, destaca que Catalunya:

Té el nombre més elevat de centres hospitalaris públics, però en nombre de llits per 1.000 habitants està per sota de la mitjana espanyola.

Té una ocupació, una rotació i una ambulatorització quirúrgica de les més elevades, amb un nombre d’altes per 1.000 habitants en una posició intermèdia/alta.

Té unes raons de personal total i personal sanitari, ambdues per llit, per sota de la mitjana, però en canvi les raons de UMA per personal total i per personal sanitari són les més elevades.

Les 67 pàgines de l’informe donen per molt més. Per exemple hi ha informació per Regió Sanitària amb variabilitats significatives, i es poden objectivar els extraordinaris augments en recursos i en activitat que estan experimentat el hospitals privats (Fig. 6). És recomanable la seva lectura... ni que sigui en la mateixa diagonal que s'intueix al gràfic.
-